12/07/2008

De viatge per la Selva Negra (i voltants)

Aquests darrers dies he trepitjat terres francesos, suïssos i, sobretot, alemanys. He dormit diverses nits a la Selva Negra (en realitat, està mal traduït, se n’hauria de dir Boscos Negres), també he vorejat un bon tros del llac Konstanz, però per mi, el millor de tot va ser fer el recorregut entre Lausanne i Genève (Ginebra) vorejant el llac Léman, un lloc que, sens dubte, triaria per viure.


He estat a Freiburg, ciutat universitària on la gent va molt en bicicleta. També he estat a Stuttgart, que bàsicament té l’atractiu del museu de la Mercedes.



He vist néixer el Danubi, al poble de Donaueschingen (no és ben bé un naixement, en realitat conflueixen dos rius, que s'acaben convertint en un, el Danubi. Dues dones m'ho van intentar explicar en anglès, molt amablement, però no les vaig entendre fins que m'hi vaig fixar bé al mapa).


He vist les grans cascades del Rin, a Neuhausen am Rheinfall, prop de Schaffhausen (s'hi podia anar amb barca i veure-les de ben aprop, però vaig pensar que no valia la pena, també perquè era car.


He vist el cucut més gran del món, al poble de Schonach (on el cucut surt per una finestra, i una casa sencera és el rellotge). Vam arribar-hi a dos-quarts de set de la tarda, i ja era tancat, és clar, perquè allà a les sis tot és tancat.


A prop de Schonach hi ha Triberg, on vaig pujar pels salts d’aigua més alts del món. Un cop dalt, després de molt suar, vaig adonar-me que s'hi podia pujar amb cotxe per una carretera i gratuïtament.


He estat a l’illa de Mainau, dins del llac Konstanz, una illa botànica d’estil mediterrani on, entre altres coses, s’hi poden trobar bledes vermelles!



He de dir que allà al nord el nivell de vida és més elevat, tot és més car i ara, a l’estiu, el sol surt més aviat i es pon més tard. Els alemanys, almenys els del sud, parlen alemany, i només alemany, en general (l’espanyol no saben ni que existeix, ni el francès, només alguns, poquíssims, parlen anglès i un anglès macarrònic que costa d’entendre), i solen ser educats, sobretot als pobles. A les grans ciutats que vaig visitar, Freiburg i Stuttgart, és com a totes les grans ciutats: més immigració, més orientat al comerç i als turistes (quan els convé sí que parlen anglès, és clar), menys educació, més captaires, més contaminació, més gent de negocis, més gent guapa, més presses... A Suïssa, en canvi, la gent sol parlar, almenys, un parell d'idiomes, com a mínim. Vaig trobar-hi força immigrants espanyols, orgullosos amb la seva bandera, després de la victòria de la seva selecció de futbol a l’Eurocopa. Precisament molts alemanys que ens sentien parlar en català ens deien: Congratulations! Eurocope! No cal dir que la cara que hi posàvem era de circumstància.

Acostumat al paisatge paradisíac d’on venia, en tornar a passar per França vaig adonar-me realment de la diferència cultural. És passar d'un país ordenat on sembla que tot sigui on ha de ser a un país força caòtic i deixat. Passant per Perpinyà em va venir com una depressió sobtada en veure els carrers deixats i bruts i la gent també bruta i esparracada. Un cop passada la frontera i ser plantats a l’Empordà, la depressió, va desaparèixer, però ara jo no puc dir: Visc en el millor lloc del món.

28/04/2008

Gmail al cap del temps

Amb el temps, al compte de Gmail s'hi va acumulant una quantitat d'informació molt gran. Entre missatges "convencionals" i de xat, s'hi genera un número que pot ser molt elevat de "converses", que diuen els de Gmail, és a dir, de fils de missatges.

Jo, que pateixo de TOCO (Trastorn Obsessivo-Compulsiu de l'Ordre), necessito ordenar tots els missatges i desar-los al meu ordinador per tal de controlar tot el meu passat postal. Fins abans de fer-me de Gmail, tot anava bé: dues carpetes de Inbox i de SentMail que anaven acumulant tots els missatges rebuts i enviats, respectivament, em van fer la vida molt fàcil pel que fa a guardar les dades. En canvi, amb la implementació de Gmail de guardar els missatges en forma de converses i amb la possibilitat de buscar paraules en els missatges, he perdut completament la facilitat de guardar i imprimir cronològicament, per exemple, els missatges del passat. En aquest cas, la innovació ha sacrificat clarament la usabilitat per a l'usuari amb TOCO.

Ja fa temps que vaig enviar un email als de Gmail però veig que no han implementat cap eina, encara, que faciliti aquesta tasca als malalts de TOCO. Hauré d'esperar que Google em fitxin per implementar-ho jo mateix? No sabria pas com començar...



24/03/2008

Bla bla bla

Bla bla bla bla

11/02/2008

Marion Jones i Amy Winehouse





Com que Marion Jones fou desposseïda de totes les seves medalles d'atletisme per dopatge, a Amy Winehouse li haurien de retirar tots els Grammy's per compondre les seves cançons drogada. Aquesta és la conclusió a la que ha arribat algú molt proper a mi i amb la qual no hi estic GENS d'acord. Perquè de ser així, pocs cantants se'n salvarien i doncs, gairebé tot l'art (música, literatura, cinema, pintura...) seria una traïció als consumidors. Els Beatles, Allan Poe, Dalí... la majoria d'artistes que hem admirat eren drogadictes en potència i segur que grans obres que ens han influenciat foren creades sota l'efecte de l'alcohol, el cannabis, l'àcid o la cocaïna. Però també és cert que Marion Jones va fer disfrutar moltíssim als seus seguidors i per tant el meu argument és una mica pobra. Espero que algú em pugui ajudar una mica a construir-ne un de més fonamentat.






06/02/2008

Pits operats





Sóc l'únic mascle a qui li agraden més els pits naturals que no els operats? Perquè parlant-ho amb amics de molt diversa índole em fa l'efecte que sí...

Pel que sé, cada vegada hi ha més noies joves a Espanya que s'operen els pits (amb resultats no sempre desitjats). Els preus s'abarateixen i totes corren cap a les clíniques, havent estalviat, abans, tot el que han pogut per gastar-ho en implants turgents.

Doncs jo, què voleu que us digui, prefereixo una dona amb pits petits que no una dona amb uns pits rodons i rígids. Sempre respectant aquestes dones que s'operen, ja que si ho fan és per recuperar l'autoestima. Perquè desenganyem-nos: als homes ens agraden els pits ben fets, grossos. Però a mi, si són operats, ho trobo trampa, no sé...

05/02/2008

El seny del queixal





Els queixals del seny (muela del juicio, en castellà, i wisdom tooth, en anglès) solen sortir vora els 18 anys (d'aquí que se'ls anomeni així, "del seny"). En el meu cas, el dolorós procés ha començat ara que en faré 25. Estic parlant dels queixals de més cap endins la gola del maxil·lar inferior (la mandíbula, vaja), que són els que solen portar més maldecaps als odontòlegs (que no dentistes, ja que els odontòlegs no només analitzen les dents i les treuen, sinó que poden fer cirurgia dental i receptar medicaments, per la qual cosa el concepte de dentista ha quedat bastant relegat a la mítica figura del barber destrossa-dents d'antany).

Però això no és el més extraordinari del cas: el més estrany és que només m'ha sortit el queixal del seny dret. L'esquerra no m'ha sortit ni em sortirà, a jutjar per la radiografia bucal i les paraules de l'odontòleg. Per això, en arribar a casa, em vaig preguntar com era possible, com podia ser que la meva boca fos asimètrica... L'ajudant de l'odontòleg em va comentar que els queixals del seny, amb els anys, ja no sortiran en les mandíbules de la gent per l'evolució (ja no som tan rossegadors com els nostres avantpassats, està clar). Però aquesta no era excusa perquè només em sortís un queixal del seny i l'altre no. Vaig parlar-ne a casa i es veu que el meu pare i la seva germana també només tenen el queixal del seny inferior dret. L'assumpte té força gràcia, però. El meu pare em va dir que no em preocupés, no només perquè això és genètic, sinó que perquè el cos humà en sí és asimètric (tenim un pulmó més gran que un altre, i el cor al costat esquerra, per exemple).

Tan sols en volia deixar constància.

04/02/2008

A propòsit d'un test d'intel·ligència





Navegant per blogs de gent de la meva facultat em vaig trobar amb un enllaç a una pàgina on pots fer un test d'aquests que diuen de IQ (Intelligent Quotient) gratuïtament. El test consta de 40 preguntes i el pots fer en 40 minuts, sense importar el temps en el que el facis. Així que vaig aprofitar que tenia temps i en veure el resultat... sorpresa! No sóc superdotat, ni tan sols intel·ligent! Puntuació: 102. Què vol dir? Doncs que sóc normal, que estic en la mitjana, en el rang que comprèn els IQ entre 90 i 110.

La veritat és que no m'esperava obtenir una gran puntuació. Mai he destacat per tenir una intel·ligència cognitiva gaire alta, vull dir que sempre m'han costat els jocs d'intel·ligència, els que requereixen una gran concentració, raonaments lògico-matemàtics, abstractes. A la facultat d'informàtica els meus amics ja han acabat la carrera. Les assignatures més abstractes i difícils no me les he tretes pas a la primera, sinó que m'han costat molt més. En aquest sentit, em vaig equivocar de carrera: una carrera amb assignatures profundament lògiques.

Hi ha gent que no es fia d'aquests testos. Jo, més o menys, sí que me'n fio. Segurament la intel·ligència com un tot no es pot mesurar, però la intel·ligència lògica crec que sí. El que m'agradaria saber és si l'IQ es pot millorar amb el temps. He llegit en alguna pàgina que no, que l'IQ amb el que neixes ja no pot créixer, si no que, en qualsevol cas, només pot minvar amb l'edat. També he llegit que les persones amb un IQ alt tenen menys risc de patir accidents i malalties mentals i que, en general, viuen una millor vida que les persones amb un IQ normal o baix, segons estudis estadístics, que contraposen la llegenda urbana dels setciències depressius (depressius per ser massa intel·ligents en un món ple d'ignorants). Suposo que depèn de cada cas, però potser sí que en general la gent amb un IQ alt s'adapten millor a les situacions i resolen els problemes que se'ls van presentant a la vida amb més eficàcia i eficiència.

Existeix una teoria, la de les intel·ligències múltiples, que afirma que hi ha fins a vuit tipus d'intel·ligència, dues de les quals crec que tinc més desenvolupades que no pas la lògica: la verbal-lingüística i la física. No és que vulgui destacar en alguna cosa: per ser feliç no és necessari destacar en res. Però pensant en la meva cada vegada més curta existència (a prop dels 25 anys) he arribat a aquesta conclusió. Tot i que de petit era sempre el segon a acabar els problemes de matemàtiques (les matemàtiques més senzilles, de sumar, restar i multiplicar, i encara no era el primer, que sempre em guanyava el mateix), des que vaig acostumar-me a llegir novel·letes em vaig començar a interessar per la llengua i vaig començar a destacar en literatura. Així, no era estrany que guanyés concursos literaris del col·legi i l'institut. Els meus relats solien agradar a la gent que els llegia, la qual cosa demostra que aquesta és una intel·ligència que no es pot mesurar. D'aquí que em facin certa gràcia els premis literaris. Si he anat deixant l'escriptura és per diverses raons: la feina de la universitat m'ha saturat des del primer dia (saturació mental), la incapacitat per redactar una novel·la més llarga de 100 pàgines sense que acabi resultant autobiogràfica, la falta d'inspiració... vaja, un cercle viciós...

També de petit vaig destacar aviat com a jugador de futbol. Apuntava alt, potser no al Barça, però sí que podria haver arribat lluny (com tants d'altres de la meva edat, per descomptat). Era davanter, màxim golejador de l'equip, gairebé sempre. Tot i que amb l'edat vaig anar perdent pistonada (qui sap, la força, la constància, la confiança...). També destacava en les classes de gimnàstica de classe. Sempre érem uns pocs de la classe que acabàvem tots els exercicis més difícils (salt mortal, etc.). Aquesta intel·ligència (si és que es pot dir així: aquesta teoria implica que elements com en Maradona són sumament intel·ligents) es perd molt fàcilment, per cert (deixar d'entrenar, per exemple). No és com l'IQ que es manté gairebé constant al llarg de la vida.

En aquest sentit, em considero bastant polifacètic, sense destacar en res.

També volia afegir que si jo, que estic a punt de treure'm una enginyeria superior (la informàtica) en una facultat d'una universitat molt exigent (UPC), sóc capaç de treure-me-la, tothom n'és capaç.

Un amic meu sempre em diu que té més mèrit el que es treu una carrera difícil esforçant-s'hi molt, amb moltes hores de dedicació, que no pas el que se la treu sense amb prou feines fer brot. Es refereix, és clar, al mèrit personal, humil, al mèrit humà.

És molt possible, és clar, que hi hagi tanta gent amb un alt IQ sense carrera que amb carrera. Qui no ha vist, per exemple, la pel·lícula El indomable Will Hunting... Cadascú utilitza la intel·ligència amb el que vol... o senzillament, n'hi ha que desconeixen la seva gran intel·ligència.