Aquests darrers dies he trepitjat terres francesos, suïssos i, sobretot, alemanys. He dormit diverses nits a la Selva Negra (en realitat, està mal traduït, se n’hauria de dir Boscos Negres), també he vorejat un bon tros del llac Konstanz, però per mi, el millor de tot va ser fer el recorregut entre Lausanne i Genève (Ginebra) vorejant el llac Léman, un lloc que, sens dubte, triaria per viure.
He estat a Freiburg, ciutat universitària on la gent va molt en bicicleta. També he estat a Stuttgart, que bàsicament té l’atractiu del museu de la Mercedes.
He vist néixer el Danubi, al poble de Donaueschingen (no és ben bé un naixement, en realitat conflueixen dos rius, que s'acaben convertint en un, el Danubi. Dues dones m'ho van intentar explicar en anglès, molt amablement, però no les vaig entendre fins que m'hi vaig fixar bé al mapa).
He vist les grans cascades del Rin, a Neuhausen am Rheinfall, prop de Schaffhausen (s'hi podia anar amb barca i veure-les de ben aprop, però vaig pensar que no valia la pena, també perquè era car.
He vist el cucut més gran del món, al poble de Schonach (on el cucut surt per una finestra, i una casa sencera és el rellotge). Vam arribar-hi a dos-quarts de set de la tarda, i ja era tancat, és clar, perquè allà a les sis tot és tancat.
A prop de Schonach hi ha Triberg, on vaig pujar pels salts d’aigua més alts del món. Un cop dalt, després de molt suar, vaig adonar-me que s'hi podia pujar amb cotxe per una carretera i gratuïtament.
He estat a l’illa de Mainau, dins del llac Konstanz, una illa botànica d’estil mediterrani on, entre altres coses, s’hi poden trobar bledes vermelles!
He de dir que allà al nord el nivell de vida és més elevat, tot és més car i ara, a l’estiu, el sol surt més aviat i es pon més tard. Els alemanys, almenys els del sud, parlen alemany, i només alemany, en general (l’espanyol no saben ni que existeix, ni el francès, només alguns, poquíssims, parlen anglès i un anglès macarrònic que costa d’entendre), i solen ser educats, sobretot als pobles. A les grans ciutats que vaig visitar, Freiburg i Stuttgart, és com a totes les grans ciutats: més immigració, més orientat al comerç i als turistes (quan els convé sí que parlen anglès, és clar), menys educació, més captaires, més contaminació, més gent de negocis, més gent guapa, més presses... A Suïssa, en canvi, la gent sol parlar, almenys, un parell d'idiomes, com a mínim. Vaig trobar-hi força immigrants espanyols, orgullosos amb la seva bandera, després de la victòria de la seva selecció de futbol a l’Eurocopa. Precisament molts alemanys que ens sentien parlar en català ens deien: Congratulations! Eurocope! No cal dir que la cara que hi posàvem era de circumstància.
Acostumat al paisatge paradisíac d’on venia, en tornar a passar per França vaig adonar-me realment de la diferència cultural. És passar d'un país ordenat on sembla que tot sigui on ha de ser a un país força caòtic i deixat. Passant per Perpinyà em va venir com una depressió sobtada en veure els carrers deixats i bruts i la gent també bruta i esparracada. Un cop passada la frontera i ser plantats a l’Empordà, la depressió, va desaparèixer, però ara jo no puc dir: Visc en el millor lloc del món.
